El feminisme en les falles



Ara que ens apropem al 25 de novembre, dia contra la violència masclista, ens hem adonat, a partir d'aquest article que, com veníem dient fins ara, les coses no han canviant tant com creiem, ja que, aquest document va ser escrit per a la revista Pensat i fet en 1935, i 80 anys després continuem reivindicant moltes de les coses que en ella es diuen.

Una vegada més vos convidem a llegir aquest article, escrit per Teresa Calatayud i Rives, en el que fa referència a les falles i les seues critiques, ben cert es que les falles son això, critica, sàtira i exageració, i que es part del seu encant i gràcia, però d’acord amb Teresa, no hi ha que confondre idees, i la lluita per aconseguir drets mai deuria ser motiu de ridiculització, fet que actualment es continua veient reflectit moltes vegades en els monuments. Es important remarcar com ho fa Teresa Calatayud que, ser feminista no significa oposar-se a l’amor, la maternitat o la llar, sinó que SER FEMINISTA ES VOLER SER UNA DONA RESPECTADA, CONSCIENT, AMB PERSONALITAT PRÒPIA, AMB RESPONSABILITATS I DRETS, igual que fins ara ho han sigut els homes.

No podríem estar més d’acord amb ella i des d’aquestes línies i aquest espai us convidem a totes i tots a continuar llegint, i lluitant per el que creiem que es just. L’Oeste te nom de dona, i esperem que vosaltres també. Aci teniu l'article:

«Tots els anys, quan en la mágica nit de Sant Josep esclafix la darrera canterella i s’allumenen els bastidors de la falla pel fòc, que tremolenc, s’aixeca en llengües vermelles, i acariciant les figures amb deleitosa voluptuositat, les cobrix del «confetti»maravillós de son espurneig d’òr, sent en l’ánima una alegría folla, i al ensems, unes ansies grans de que es creme ja per a sempre i junt a les figures que son sa plasmació, eixe esperit de ridiculització que, per a tot lo que siga referent a les dònes, tenen els fallers.

D’acord en que les falles siguen la sátira, la crítica i la ridiculitació de tot lo que puga i dega ser ho; pero jamai deuen esser la burla sens conciencia als drets aconseguits pel dret de la raó.

No hi ha dret a que’ls fallers, per a aconseguir, no sòl el bòn efècte d’una falla, sino el fi humorístic que perseguixen, confonguen les còses fins l’extrem de ridiculitzar lo que es menys ridiculitzable, per esser lo mes acertat dels punts basics del feminisme militant.

El feminisme, contra lo que les falles refleixen, no es el adoptar un tratge amb característiques mes o menys masculines, puix sortosament el feminisme no está renyit en la feminitat «i la dòna será més femenina quan més dòna siga, en l’ampla acepció de la paraula»

Per dues raons, el fet d’obtenir les dònes algúns dels drets que abans sòl restaben per a’ls homens, no es per a possar a les figures representatives d’éstos ocupades en els quefers domèstics; la primera, perque les dònes que no son femenistes – donat a la seva manca de cultura – parlen de la feminitat contraposant-la al feminisme, desitjoses tal vegada d’arrancar un aplaudiment de la gent retrógrada i ignorant, i difícilment estes dònes, contraries a tot lo que siga emancipació, deixaríen als respectius marits ocupats en una feina impropia del sèxe; i la segòn raó es que esser feminista es esser dòna respetada, conscient, amb personalitata pròpia, amb responsabilitat, i amb drets que no s’oposen al amor, a la llar i a la maternitat.

Les dònes sòls es dividixen en dues grops, les feministes i les antifeministes. Molts elements que integren este últim grop, no son feministes per incomprensió, sino per pòr a la crítica, i romanen pasives sense atrevir-se a desempellogar-se del emboirat mantell en que la «superioritat» dels hòmens les ha cubert, i adhuc contemplen amb un somris, eixes falles que semblen monuments alçats únicament per a motejar nòstres drets.

I no es açò una crítica a les falles en general, sino exclusivament a aquelles que, malgrat el seu art i la seva perfectísima creació, ens ridiculitsen. Les dònes, debem defensar nostres drets encara que per a dur a cap nòstra defensa, ataquem (en parit), a la festa més popular que cel·lebra Valencia, i que amb la seva policromiía possa de relleu, més intensament que ninguna, tot l’art que en l’esperit dúen els valenciáns.»

Article original aparegut en ETNOBLOC

#2019 #igualtat